Descripció ambiental.

Aquest darrer trimestre a la classe de català hem hagut de fer una descripció ambiental com a tipologia textual. L’objectiu d’aquesta feina era captar i expressar les impressions i sentiments que ens produeix un lloc, un paisatge, un espai... Perquè no hem d’oblidar que el lloc on vivim i l’ambient que ens envolta també ens ajuda a configurar la nostra manera de ser i de viure. Certament, posats a pensar, em vénen al cap diferents espais que m’han acompanyat al llarg de la vida: casa meva, una platja, un carrer... són petits fragments de paisatges que resten a la memòria i que associam a determinats moments, persones, olors...

Finalment m’he decidit per descriure el carrer de Sant Pere d’Alcàntara, el carrer on viu la meva àvia. Està situat al casc antic de Ciutadella, és un lloc tranquil on hi pas molt sovint i que em produeix una sensació especial, mescla d’allò viscut i dels records que m’ha explicat l’àvia.

Aquí teniu la meva descripció:

El carrer de Sant Pere d’Alcàntara, el carrer de la meva àvia, encara conserva la calma i la tranquil·litat de fa anys.

Antigament, era un carrer de posades, posades com la de Torretrencada, Son Marc, la posada de Son Angladó, la de Sa Muntanya Vella, la posada de la Palleresa, la de Son Xoriguer... Els posadors hi vivien tot l’any i els pagesos només hi solien anar els diumenges. Llavors, les cases es tornaven més sorolloses i s’omplien amb la presència de les famílies arribades al poble per anar a missa.

El carrer, no gaire llarg, comença estret a la cantonada amb el de Sant Francesc i poc a poc es va eixamplant una mica fins arribar a la Contramurada. Antigament no estava empedrat, sinó que era de terra i els carros, en passar, feien aixecar la pols que s’estenia com un núvol lleuger arran dels portals. Les cases, de volta i entrada gran, acabaven amb un pati espaiós al fons del qual hi havia l’estable per a les bísties, un galliner i alguns arbrers fruiters.
A mitjan carrer hi havia un forn on coïen els tians del dinar i les ensaïmades o les formatjades, depenent de l’època de l’any, que les dones traginaven perfectament arrenglerades damunt les posts, mentre l’olor agradable de menjar acabat de coure s’estenia al llarg del carrer.

Un poc més avall, na Guida Soliveres venia a casa seva galetes estufades que feien gust a bicarbonat i que eren la bereneta de més d’un al·lot del carrer. Dues petites botigues de queviures, ca na Cabassa i ca na Juanita, i la barberia de ca’n Marc, ja al cap de cantó amb el carrer de Sant Isidre, completaven els comerços d’aquell carrer. Els sacs de sucre, el cafè mòlt, les canastes de fruita i les gerres de llet, s’acaramullaven a l’entrada d’aquestes cases que servien de botiga i romanien obertes a qualsevol hora del dia.

Era un carrer de gent senzilla , com va ser Francisca Seguí Vila, la primera centenària de Ciutadella, besàvia de la meva àvia i que va viure tota la seva vida, de 1812 a 1913, a la casa nombre vint-i sis, on viu ara la meva àvia i que és una de les més antigues del carrer. Una senzilla placa commemorativa col·locada a l’enfront, i que fa alçar la vista més als visitants que als vesins, recorda aquest fet.

Però amb el temps, com era d’esperar, aquest carrer ha sofert una evolució lenta que ha produït uns quants canvis. Ara per ara, algunes cases conserven l’estructura antiga, com ca na Maria de Sa Curieta, que va morir fa dos anys i tenia un dels patis més polits dels voltants. Altres, s’han modificat i s’han adaptat a les comoditats actuals. Unes quantes han canviat de propietaris i són ara d’estiuejants que han preferit una casa tranquil·la al casc antic de Ciutadella abans que un xalet a qualsevol urbanització.

El carrer ja està empedrat, i la pols d’antany s’ha substituït pel renou i la lluentor de les pedres. Ara, el forn s’ha convertit en una pizzeria que s’ompl de gent els caps de setmana i unes quantes cases antigues s’han convertit en una botiga de roba, un centre metge i dos bars. L’antic i el nou conviuen en aquest carrer no sempre amb bon gust, però tampoc desentonen de forma cridanera.

El carrer de Sant Pere d’Alcàntara ha mudat de fesomia, però si un hi passeja sense frissar i amb la mirada atenta podrà percebre encara el gust i la bellesa pròpia dels antics carrers de Ciutadella.

:D

Altra vegada ens trobam al juny. A hores d’ara ja hem acabat les classes amb tot aprovat i tot l’estiu per endavant. Finalment comença el descans, la tranquil·litat i la diversió.
Exactament avui fa un any de la creació del meu blog. Durant tot l’hivern no he tingut gaire temps per dedicar-li, però ara que ha arribat l’estiu, procuraré altra vegada escriure cada dia (o quasi cada dia,s’intentarà), escriure el que hagi fet, els meus pensaments i reflexions d'aquest estiu. Així que comencem!

Aquest hivern ha estat llarg, però alhora se’m fa difícil creure que ja haguem acabat 2n d’ESO i que aquest any hagi estat el darrer amb el meu grup que tant he arribat a estimar. Junts hem après i hem passat bons i no tant bons moments, però sempre hem estat una classe unida. Una classe ben avinguda, una classe on tothom ha estat respectat i s’ha sentit ajudat i estimat. La veritat és que n’estic molt orgullosa d’haver format part d’aquest 2n B. Tanmateix, això no s’aconsegueix d’un dia per l’altre, sinó amb el temps, bona voluntat i una tutora que ha sabut treure el millor de nosaltres.

Encara record, fa dos anys, el meu primer dia d’institut: Aquell dia vaig partir de casa molt animada, estava disposada a començar un nou curs, a començar una nova etapa a la meva vida. Em sentia capaç d’afrontar la secundària, d’esforçar-me al màxim en tot, d’aconseguir el que volia, de conèixer nous companys i professors i establir una bona relació amb ells, em veia amb coratge de créixer, madurar i aprendre molt. Però just entrar, em vaig sentir perduda, petita i un poc esporuguida en un centre tant gros. Per sort, la primera impressió dels companys va ser bastant tranquil·litzadora i agradable.

El primer curs va transcórrer amb normalitat. Poc a poc ens vam anar coneixent tots. Alguns ens dúiem més bé, i amb els altres no parlàvem tant, però a poc a poc hem establert uns llaços de respecte i confiança que s’han consolidat amb el temps. Amb els meus companys he rigut cada matí, he passat els nervis dels exàmens, l’avorriment d’alguna classe ensopida, la diversió del viatge de fi de curs... i tantes coses més.

La relació ens ha fet millorar i madurar. L’any qui ve, ja farem tercer i el grup es separarà. Segurament conservarem alguns companys, però d’altres no. Enyoraré la classe, la tutora i tots els meus companys, perquè aquests dos anys junts seran difícils d’oblidar.