Abecedari d’estiu.

A – Amistat. Perquè he gaudit de la companyia dels amics, amb ells i elles he compartit molt bons moments que han fet créixer la nostra relació. Ara que s’atraca l’ hivern no ens podrem veure amb tanta freqüència i els enyoraré.
B – Barca. Ha estat un plaer navegar amb la nostra barca per les cales de Menorca. Evocaré aquesta imatge durant els dies grisos de la tardor quan decaigui l’ànim.
C – Calor. Calor humida, enganxosa, xafogosa, a vegades insuportable, calor d’estiu. Tanmateix, si no fes calor a l’estiu, la trobaria a faltar.
D – Diversió. L’estiu convida a la festa, festes de poble, sopars, dies de platja... Amb tot, la rialla fàcil i el somriure a flor de pell.
E – Escriure. Estones de calma, de reflexió, pensaments fugissers que he intentat reflectir a un paper.
F – Família. Temps per estar a casa, per compartir i allargar converses, per retrobar els parents que viuen fora, per parlar.
G- Ganes. Ganes de sortir, de nedar, de conèixer gent, d’aprendre, de menjar un gelat, de seure a la fresca, de llegir, de no fer res... ganes d’estiu.
H – Històries, les de les novel•les que he llegit i m’han fet viure altres vides en la imaginació.
I – Il•lusió. Per començar un nou curs, conèixer gent, noves maneres de fer les coses... Il•lusió per viure.
J – Junts. Ja sigui amb els amics, ja sigui amb la família, però sempre junts. Afortunadament no m’he sentit sola cap dia.
L – Lleugeresa. Que n’és de lleuger l’estiu, sense cap preocupació ni maldecaps!
M – Música. La música ha estat present en moltes ocasions. Música al carrer, música a les pedreres, música al claustre del Seminari...Música per a tothom qui ha volgut escoltar-la.
N – No. No al DIC que creix sense aturar i ens espenya el port. No als accidents de trànsit. No a les baralles als bars de nit. No al pagament per aparcar a les platges. No a la prohibició d’acampada a Menorca. No als retalls laborals. No al vandalisme urbà. No...
P – Piano. Petits progressos i noves cançons que he après a interpretar i perfeccionar.
Q – Quatre minuts. Una pel•lícula interessant, que em va agradar molt i que recomano.
R – Riure. Riure, ser feliç, estar content, riure per qualsevol tonteria, aprofitar l’estiu per riure i xalar.
S – Son. Gaudir del son tranquil i llarg. Sense l’obligació d’haver-se d’aixecar a les 7 per estar a punt a les 8. El son de la tarda, el xubec, és un regal de l’estiu.
T – Temps. Estiu que se’ns fa curt, i alhora llarg i profitós. Hi ha temps per a tot, només s’ha de trobar.
U – Únic. Aquest estiu ha estat únic, irrepetible, inoblidable, diferent. Per molts motius
V – Viatjar. Aprofitar un setmana de vacances per descobrir noves terres, costums, aprendre... Aquest estiu ha estat l’illa de Sardenya la meva descoberta.
W – Per molt que hi pensi, no trob cap connexió entre el meu estiu i alguna paraula que comenci per W...
X – Xancleta. Hi ha res més còmode que anar amb xancles tot el dia? Les xancles m’han acompanyat tot l’estiu i ara les arracono amb recança fins l’any que ve.
Z – Zero. Zero comentaris al meu blog, quina pena...

Viatge a Sardenya.

Molta gent a l’estiu, quan té vacances, aprofita per viatjar, conèixer noves terres, costums i aprendre. La meva família no solem viatjar a l’estiu ja que tenim els concos i cosins que viuen a fora i ens reunim tots a Menorca durant aquests mesos. Normalment solem partir per Setmana Santa, però aquest any ha estat diferent. Al meu pare li feia il•lusió assistir a la trobada de barques de vela llatina a Stintino, així que hem aprofitat per fer tota una setmana de turisme a l’illa.
Vam partir dia 24 d’agost i vam tornar el 31, just el vespre abans que els pares comencessin feina.
Dia 24 vam sortir de casa en haver dinat tot d’una, sobre les tres. Vam agafar l’avió fins a Barcelona i d’allà, un vaixell de Grimaldi Lines fins a Sardenya. El vaixell era enorme: 11 pisos, restaurants, sales de balls..., però com que vam embarcar passades les deu del vespre, ens vam passar tot el trajecte dormint.
Vam arribar a Porto Torres, on ens esperava el cotxe de lloguer. Els tres primers dies ens allotjàrem a un hotel a Oristano; per tant, just tenir el cotxe vam partir cap allà. A mitjan camí, com que ens venia de pas, ens vam aturar a veure el nuraghe Losa, un dels millors exemples de la civilització nuràgica de l’illa. El nuraghe és una torre megalítica tronco-cònica, de base circular, construida amb grans pedres col•locades unes sobre les altres sense cap tipus de ciment. Daten de l’edat del Bronze i recorden en certa manera els talaiots de la nostra illa, però són edificacions més complexes. No se sap prou bé si eren fortaleses, vivendes per al cap de la tribu,recintes religiosos, lloc de refugi o tot açò a l’hora, però sembla que servien també per marcar els límits del territorio, per això es construïen en llocs visibles a llarga distància.
El nuraghe ha esdevingut un símbol de Sardenya i no és estrany si tenin en compte que s’han trobat unes set mil torres!
Oristano és un poble gran situat a la costa oest de l’illa, vora un golf del mateix nom.
És una zona d’aiguamolls on es troben l’estany de Cabras i de Santa Giusta. Ens va sorprendre sobretot les nombroses pintades als carrers de tot el poble, cosa que li restava atractiu. La ciutat conserva una festa medieval molt coneguda, La Sartiliaga, que guarda certa relació amb els jocs del pla de les festes de Sant Joan de Ciutadella i que ha estat motiu d’agermanament entre els dos pobles.
Prop d’Oristano, al cap de Sant Marco, vam visitar les runes de Tharros, antiga ciutat púnica, ocupada més tard pels romans dels quals encara queden restes d’un temple, termes, fòrum, i altres edificacions. A la vora, hi ha la platja de Sant Giovani de Sinis, la torre costera aragonesa i una església romànica del segle VI del mateix nom.
Ensoldemà ens vam dirigir cap al sud de l’illa, a visitar les illes Sant Antioco i San Pietro. Vam travessar la zona sud-oest de l’illa que rep el nom de Sulcis Iglesiente, on es consentra una zona minera molt important en els darrers segles. Moltes d’aquestes mines ja no s’exploten, però s’han convertit en centres de difusió cultural i arqueologia industrial.
A l’illa de Sant Antioco s’hi pot arribar amb cotxe mitjançant un cordó litoral que la uneix a Sardenya. És la més gran de totes les illes de Sardenya. Aquesta illa només està formada per dos petits pobles: Sant Antioco i Calasetta. Té platges molt polides, d’arena molt blanca com la de Malandroixa, on ens vam banyar. Com a curiositat, s’ha de dir que és l’únic lloc del món on es treballa el bisso: un teixit elaborat a partir dels filament d’un mol•lusc que es pesca a l’illa. Només hi queda una dona que sapi fer aquest treball tan delicat i laboriós.
El tercer dia vam deixar la costa per endinsar-nos un poc cap a l’interior de l’illa. Vam seguir els marges del riu Tirso fins al llac Omodeo, un dels embassaments artificials més grans d’Europa. Pel camí, ens vam aturar a visitar l’església romànica de Sant Lusorio i el poble Fordongianus, on vam veure restes d’unes termes romanes en molt bon estat, i vam dinar a la vora del riu. L’interior de Sardenya és més muntanyós i comprèn pobles més petits que guarden fidelment les tradicions i costums. Com que les carreteres eren tortuoses i estàvem cansats, vam optar per tornar a l’hotel de jorn.
Ensoldemà començava la Regata de vela llatina a Stintino, un petit poble de pescadors, situat a la costa nord-oest de Sardenya i hi havíem d’arribar d’hora. Al petit port ja es feien els preparatius per a la sortida. L’amic del meu pare, l’Emili, ja havia arribat amb la seva barca des de Catalunya, uns dies abans. El meu pare es va embarcar amb Sa Rata, la barca de n’Emili, però el fort vent va impedir la sortida i es va ajornar la regata per ensoldemà. Una llàstima! Les barques van restar amb les veles plegades esperant un vent més favorable.
Així que, després de visitar el poble, vam partir cap a l’Alguer on ens allotjaríem la resta de dies. L’Alguer ens va agradar molt: el casc antic, les murades, el port, el passeig marítim... tot és ple de vida encara que hi hagi molt de turisme, conserva la bellesa de les ciutats antigues. Ens va decebre sentir tan poc català, ja que ens feia il•lusió d’escoltar la nostra llengua.
Als voltants de l’Alguer vam visitar Porto Conte i el Capo Caccia, segons Jaques Costeau, un dels paratges més bells del Mediterrani. Al cap hi ha l’anomenada Gruta de Neptuno, a la qual només s’hi accesdia des de la mar, però actualment s’hi pot devallar per terra mitjançant unes llargues escales de caragol (650 escalons!). Tanmateix ens vam quedar amb les ganes de visitar-la a causa del mal estat de la mar que va obligar a tancar la gruta.
Al dia següent, diumenge, vam tornar a Stintino de bon matí per tal d’acudir altra cop a la Trobada de barques. Afortunadament el vent havia mancat i es va poder celebrar la regata. La navegació va arribar fins a l’illa d’Asinara, que actualment és un parc nacional de gran interès paisatgístic. Tot i que la rata va quedar entre els darrers classificats, l’important va ser poder gaudir de la vela, de la mar, del paisatge i la companyia dels amics.
El dilluns el vam dedicar a recórrer la costa nord fins a Santa Teresa de Galluria. Primerament ens vam aturar a Castelsardo, un poble fortificat situat dalt un penyal que conserva bastant bé restes del castell i del casc antic.
Desde Santa Teresa de Galluria vam anar fins a Capo Testa, la punta més al nord de Sardenya desde la qual es veu Còrsega, separada per només els 14km de l’estret de Boniface. Aquí ens va cridar l’atenció el paissatge granític, més salvatge, d’aquesta zona. El vent hi bufava encara en força i això contribuïa a que l’espectacle fos més impressionant.
Finalment Porto Torres, no té cap interès, és un poble que ha crescut al costat d’un gran port, però no té cap atractiu. Des de allà, dimarts dia 31, a les 6 del matí vam embarcar altre cop amb el vaixell cap a Barcelona.
El nostre viatge a Sardenya havia acabat.

Guiem Soldevila

A l’agost he començat classes de piano amb Guiem Soldevila, fill de M. Àngels Gornés, cosina del meu pare. Després d’uns anys de conservatori em feia ganes de provar un altre tipus de música moderna. A en Guillem,no l’havia tractat fins ara, però el fet de donar-me classes m’ha permès conèixer-lo. He descobert una persona sensible, tendra, afable i amb un gran talent musical. Tot un plaer.
La seva trajectòria artística va començar de jove al 1990 amb el grup Manners, com a cantant, guitarrista, teclista i principal compositor de la banda.
Al 1998 amb el grup Six Fusion va guanyar el premi a millor grup de pop rock de Menorca. Poc a poc, després d’acabar els seus estudis a L’Aula de Música Moderna de Barcelona i tornar a Menorca, s’ha decantat cap a un estil més intimista i poètic. Ha col•laborat en directe amb nombrosos grups de Menorca (M.Àngels Gornés, Arena, Hoochie hoochie band, Agrofunk, S’Albaida, Rita Barber...) i ha participat com a músic de Illanvers juntament amb la violinista Violant Menorca.
El seu primer disc es titula Origens (2008). Actualment està musicant el poemari Nura de Ponç Pons, amb qui comparteix de forma especial la seva estimació i compromís cap a Menorca.
Durant l’estiu ha fet diverses actuacions a diferents pobles de Menorca. El passat diumenge 22 d’agost vaig tenir l’oportunitat d’escoltar-lo a la plaça de l’església de Ferreries. El recital bàsicament va consistir en la interpretació d’algunes peces del seu disc Orígens, un poema de Joan Alcover i diferents fragments del poema Nura: El saber i la sospita i Godotus. Acompanyat per Violant Menorca al violí i un contrabaix.
Em va agradar molt, per la seva gran força expressiva, el sentiment que hi posà i la plena identificació entre música i poema.
Vist l’èxit d’aquest avançament, ben segur que el nou disc no decebrà a ningú.
Perquè: “Els poemes són camps d’un secret territori
on llauram entre mots l’aventura de viure” Nura. Ponç Pons

La meva àvia.

La meva àvia és solitud en una habitació buida.
La meva àvia són unes mans arruades,
una esquena corba i una pell blanca.
La meva àvia és cansament i un alenar profund,
uns ulls gastats i foscos,
una oració a les tardes.
La meva àvia és tendresa i comprensió,
manya i paciència, i un immens amor.
La meva àvia és una taula parada,
olor de pa tendre i de roba estojada.
La meva àvia són records entranyables,
històries i paraules
i un gest amable.
La meva àvia és una vida plena
que just s’acaba.

Toros sí, toros no?

El Parlament de Catalunya ha aprovat la llei que prohibeix les corregudes de toros. Ho ha fet per majoria absoluta amb 68 vots a favor, 55 en contra i 9 abstencions. La llei es posarà en pràctica a partir de l’1 de gener del 2012 i és el resultat d’una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) presentada per la plataforma Prou amb el suport de 180.000 signatures.
Aquesta notícia ha causat molta polèmica. Gairebé tothom ha dit la seva, vet aquí la meva opinió:
Estic en contra de les corregudes de toros, per molt que sigui tradició, que es practiqui des de fa molts d’anys i que sigui un tret característic de la cultura espanyola. I és que els factors culturals també han d’evolucionar. Si anam a això, fa molts d’anys, la inquisició extorsionava, cremava, torturava, i matava els considerats heretges i afortunadament, aquest tribunal es va abolir. També crec que s’han de prohibir costums tradicionals inhumans d’altres països com és l’ablació de clítoris. Pens que el pes de la tradició no és un argument suficient, Hem de donar el pas i abandonar aquelles pràctiques culturals poc civilitzades.
Algú pot dir que no és comparable la tortura animal amb la tortura humana. I certament hi ha una diferència fonamental en la classe de víctima, però la forma d’agressió, la tortura i la mort, és la mateixa. Celebrar públicament la crueltat amb animals és un fet vergonyós que, per a mi, hauria de ser considerat delictiu.
Ara bé, convé fer algunes consideracions:
- Per què s’han prohibit les corregudes de toros i no s’ha prohibit el correbou que també és una festa cruel?
- Totes les prohibicions són perilloses. El més desitjable és que la gent faci les coses per convenciment i no perquè una llei ho mani.
- També s’ha d’anar alerta en polititzar el tema, tal com s’ha fet. No es tracta d’anar en contra de la cultura espanyola, sinó de centrar el tema en la defensa dels animals.
Tothom té la seva opinió i tots som lliures d’expressar-la, però per a mi el sadisme, la violència, el dolor i la mort són i seran sempre un insult a la intel•ligència i a l’evolució de l’espècie humana.
O com va dir Mahatma Gandhi:
“Un país, una civilització es pot jutjar per la forma que tracta els seus animals”.

Poema.

No necessit roba, m’abriga el tacte
de la teva pell.

No necessit aliment, em basta el gust,
el teu gust a mel.

No necessit paisatges, em sobra el teu esguard,
tendre i fidel.

No necessit ningú, només tu,
el meu dolç anhel.

World Youth Choir.

El passat divendres 23 de juliol, vaig assistir al tercer concert del Festival de Música d’Estiu de Joventuts Musicals de Ciutadella. Es tractava del World Youth Choir, Cor Juvenil Mundial de JJMM.

Aquest cor, creat el 1989, s’ha consolidat com una de les experiències musicals més notables i intercultural que ofereix als músics joves. Es tracta d’un cor format per aproximadament 100 cantants de cor de tot el món, entre 17 i 26 anys.

El concert estava dividit en dues parts, dirigides per directors diferents: Mr. Ragnar Rasmussen i Jordi Vila i Casañas. Moltes de les cançons de la primera part eren de compositors suecs. Me va agradar especialment Warning to de Rich(Advertència als rics) per la seva gran expressivitat. Alguns cantants van baixar de l’escenari i van sorprendre el públic amb la seva força interpretativa.

La segona part va començar amb un aire simpàtic en presentar-se els cantants vestits amb algun detall de la seva terra. El repertori va incloure cançons espanyoles de diferents llocs i autors. Sobretot em van agradar Les neus que es fonen inspirada en un poema d’Àngel Guimerà, composada per Enric Morera, l’autor de la coneguda sardana La Santa Espina. I també Campanes sobre el mar de Joan Maria Thomas, inspirada en els sons de les campanes de la Catedral de Palma de Mallorca.

El World Youth Choir preten transmetre un missatge de pau, tolerància i unitat entre els pobles mitjançant la música. I certament, ho aconsegueixen. Si a això hi afegim el marc natural de les Pedreres de S’Hostal, resultà ser un concert únic.