Abecedari d’estiu.

A – Amistat. Perquè he gaudit de la companyia dels amics, amb ells i elles he compartit molt bons moments que han fet créixer la nostra relació. Ara que s’atraca l’ hivern no ens podrem veure amb tanta freqüència i els enyoraré.
B – Barca. Ha estat un plaer navegar amb la nostra barca per les cales de Menorca. Evocaré aquesta imatge durant els dies grisos de la tardor quan decaigui l’ànim.
C – Calor. Calor humida, enganxosa, xafogosa, a vegades insuportable, calor d’estiu. Tanmateix, si no fes calor a l’estiu, la trobaria a faltar.
D – Diversió. L’estiu convida a la festa, festes de poble, sopars, dies de platja... Amb tot, la rialla fàcil i el somriure a flor de pell.
E – Escriure. Estones de calma, de reflexió, pensaments fugissers que he intentat reflectir a un paper.
F – Família. Temps per estar a casa, per compartir i allargar converses, per retrobar els parents que viuen fora, per parlar.
G- Ganes. Ganes de sortir, de nedar, de conèixer gent, d’aprendre, de menjar un gelat, de seure a la fresca, de llegir, de no fer res... ganes d’estiu.
H – Històries, les de les novel•les que he llegit i m’han fet viure altres vides en la imaginació.
I – Il•lusió. Per començar un nou curs, conèixer gent, noves maneres de fer les coses... Il•lusió per viure.
J – Junts. Ja sigui amb els amics, ja sigui amb la família, però sempre junts. Afortunadament no m’he sentit sola cap dia.
L – Lleugeresa. Que n’és de lleuger l’estiu, sense cap preocupació ni maldecaps!
M – Música. La música ha estat present en moltes ocasions. Música al carrer, música a les pedreres, música al claustre del Seminari...Música per a tothom qui ha volgut escoltar-la.
N – No. No al DIC que creix sense aturar i ens espenya el port. No als accidents de trànsit. No a les baralles als bars de nit. No al pagament per aparcar a les platges. No a la prohibició d’acampada a Menorca. No als retalls laborals. No al vandalisme urbà. No...
P – Piano. Petits progressos i noves cançons que he après a interpretar i perfeccionar.
Q – Quatre minuts. Una pel•lícula interessant, que em va agradar molt i que recomano.
R – Riure. Riure, ser feliç, estar content, riure per qualsevol tonteria, aprofitar l’estiu per riure i xalar.
S – Son. Gaudir del son tranquil i llarg. Sense l’obligació d’haver-se d’aixecar a les 7 per estar a punt a les 8. El son de la tarda, el xubec, és un regal de l’estiu.
T – Temps. Estiu que se’ns fa curt, i alhora llarg i profitós. Hi ha temps per a tot, només s’ha de trobar.
U – Únic. Aquest estiu ha estat únic, irrepetible, inoblidable, diferent. Per molts motius
V – Viatjar. Aprofitar un setmana de vacances per descobrir noves terres, costums, aprendre... Aquest estiu ha estat l’illa de Sardenya la meva descoberta.
W – Per molt que hi pensi, no trob cap connexió entre el meu estiu i alguna paraula que comenci per W...
X – Xancleta. Hi ha res més còmode que anar amb xancles tot el dia? Les xancles m’han acompanyat tot l’estiu i ara les arracono amb recança fins l’any que ve.
Z – Zero. Zero comentaris al meu blog, quina pena...

Viatge a Sardenya.

Molta gent a l’estiu, quan té vacances, aprofita per viatjar, conèixer noves terres, costums i aprendre. La meva família no solem viatjar a l’estiu ja que tenim els concos i cosins que viuen a fora i ens reunim tots a Menorca durant aquests mesos. Normalment solem partir per Setmana Santa, però aquest any ha estat diferent. Al meu pare li feia il•lusió assistir a la trobada de barques de vela llatina a Stintino, així que hem aprofitat per fer tota una setmana de turisme a l’illa.
Vam partir dia 24 d’agost i vam tornar el 31, just el vespre abans que els pares comencessin feina.
Dia 24 vam sortir de casa en haver dinat tot d’una, sobre les tres. Vam agafar l’avió fins a Barcelona i d’allà, un vaixell de Grimaldi Lines fins a Sardenya. El vaixell era enorme: 11 pisos, restaurants, sales de balls..., però com que vam embarcar passades les deu del vespre, ens vam passar tot el trajecte dormint.
Vam arribar a Porto Torres, on ens esperava el cotxe de lloguer. Els tres primers dies ens allotjàrem a un hotel a Oristano; per tant, just tenir el cotxe vam partir cap allà. A mitjan camí, com que ens venia de pas, ens vam aturar a veure el nuraghe Losa, un dels millors exemples de la civilització nuràgica de l’illa. El nuraghe és una torre megalítica tronco-cònica, de base circular, construida amb grans pedres col•locades unes sobre les altres sense cap tipus de ciment. Daten de l’edat del Bronze i recorden en certa manera els talaiots de la nostra illa, però són edificacions més complexes. No se sap prou bé si eren fortaleses, vivendes per al cap de la tribu,recintes religiosos, lloc de refugi o tot açò a l’hora, però sembla que servien també per marcar els límits del territorio, per això es construïen en llocs visibles a llarga distància.
El nuraghe ha esdevingut un símbol de Sardenya i no és estrany si tenin en compte que s’han trobat unes set mil torres!
Oristano és un poble gran situat a la costa oest de l’illa, vora un golf del mateix nom.
És una zona d’aiguamolls on es troben l’estany de Cabras i de Santa Giusta. Ens va sorprendre sobretot les nombroses pintades als carrers de tot el poble, cosa que li restava atractiu. La ciutat conserva una festa medieval molt coneguda, La Sartiliaga, que guarda certa relació amb els jocs del pla de les festes de Sant Joan de Ciutadella i que ha estat motiu d’agermanament entre els dos pobles.
Prop d’Oristano, al cap de Sant Marco, vam visitar les runes de Tharros, antiga ciutat púnica, ocupada més tard pels romans dels quals encara queden restes d’un temple, termes, fòrum, i altres edificacions. A la vora, hi ha la platja de Sant Giovani de Sinis, la torre costera aragonesa i una església romànica del segle VI del mateix nom.
Ensoldemà ens vam dirigir cap al sud de l’illa, a visitar les illes Sant Antioco i San Pietro. Vam travessar la zona sud-oest de l’illa que rep el nom de Sulcis Iglesiente, on es consentra una zona minera molt important en els darrers segles. Moltes d’aquestes mines ja no s’exploten, però s’han convertit en centres de difusió cultural i arqueologia industrial.
A l’illa de Sant Antioco s’hi pot arribar amb cotxe mitjançant un cordó litoral que la uneix a Sardenya. És la més gran de totes les illes de Sardenya. Aquesta illa només està formada per dos petits pobles: Sant Antioco i Calasetta. Té platges molt polides, d’arena molt blanca com la de Malandroixa, on ens vam banyar. Com a curiositat, s’ha de dir que és l’únic lloc del món on es treballa el bisso: un teixit elaborat a partir dels filament d’un mol•lusc que es pesca a l’illa. Només hi queda una dona que sapi fer aquest treball tan delicat i laboriós.
El tercer dia vam deixar la costa per endinsar-nos un poc cap a l’interior de l’illa. Vam seguir els marges del riu Tirso fins al llac Omodeo, un dels embassaments artificials més grans d’Europa. Pel camí, ens vam aturar a visitar l’església romànica de Sant Lusorio i el poble Fordongianus, on vam veure restes d’unes termes romanes en molt bon estat, i vam dinar a la vora del riu. L’interior de Sardenya és més muntanyós i comprèn pobles més petits que guarden fidelment les tradicions i costums. Com que les carreteres eren tortuoses i estàvem cansats, vam optar per tornar a l’hotel de jorn.
Ensoldemà començava la Regata de vela llatina a Stintino, un petit poble de pescadors, situat a la costa nord-oest de Sardenya i hi havíem d’arribar d’hora. Al petit port ja es feien els preparatius per a la sortida. L’amic del meu pare, l’Emili, ja havia arribat amb la seva barca des de Catalunya, uns dies abans. El meu pare es va embarcar amb Sa Rata, la barca de n’Emili, però el fort vent va impedir la sortida i es va ajornar la regata per ensoldemà. Una llàstima! Les barques van restar amb les veles plegades esperant un vent més favorable.
Així que, després de visitar el poble, vam partir cap a l’Alguer on ens allotjaríem la resta de dies. L’Alguer ens va agradar molt: el casc antic, les murades, el port, el passeig marítim... tot és ple de vida encara que hi hagi molt de turisme, conserva la bellesa de les ciutats antigues. Ens va decebre sentir tan poc català, ja que ens feia il•lusió d’escoltar la nostra llengua.
Als voltants de l’Alguer vam visitar Porto Conte i el Capo Caccia, segons Jaques Costeau, un dels paratges més bells del Mediterrani. Al cap hi ha l’anomenada Gruta de Neptuno, a la qual només s’hi accesdia des de la mar, però actualment s’hi pot devallar per terra mitjançant unes llargues escales de caragol (650 escalons!). Tanmateix ens vam quedar amb les ganes de visitar-la a causa del mal estat de la mar que va obligar a tancar la gruta.
Al dia següent, diumenge, vam tornar a Stintino de bon matí per tal d’acudir altra cop a la Trobada de barques. Afortunadament el vent havia mancat i es va poder celebrar la regata. La navegació va arribar fins a l’illa d’Asinara, que actualment és un parc nacional de gran interès paisatgístic. Tot i que la rata va quedar entre els darrers classificats, l’important va ser poder gaudir de la vela, de la mar, del paisatge i la companyia dels amics.
El dilluns el vam dedicar a recórrer la costa nord fins a Santa Teresa de Galluria. Primerament ens vam aturar a Castelsardo, un poble fortificat situat dalt un penyal que conserva bastant bé restes del castell i del casc antic.
Desde Santa Teresa de Galluria vam anar fins a Capo Testa, la punta més al nord de Sardenya desde la qual es veu Còrsega, separada per només els 14km de l’estret de Boniface. Aquí ens va cridar l’atenció el paissatge granític, més salvatge, d’aquesta zona. El vent hi bufava encara en força i això contribuïa a que l’espectacle fos més impressionant.
Finalment Porto Torres, no té cap interès, és un poble que ha crescut al costat d’un gran port, però no té cap atractiu. Des de allà, dimarts dia 31, a les 6 del matí vam embarcar altre cop amb el vaixell cap a Barcelona.
El nostre viatge a Sardenya havia acabat.

Guiem Soldevila

A l’agost he començat classes de piano amb Guiem Soldevila, fill de M. Àngels Gornés, cosina del meu pare. Després d’uns anys de conservatori em feia ganes de provar un altre tipus de música moderna. A en Guillem,no l’havia tractat fins ara, però el fet de donar-me classes m’ha permès conèixer-lo. He descobert una persona sensible, tendra, afable i amb un gran talent musical. Tot un plaer.
La seva trajectòria artística va començar de jove al 1990 amb el grup Manners, com a cantant, guitarrista, teclista i principal compositor de la banda.
Al 1998 amb el grup Six Fusion va guanyar el premi a millor grup de pop rock de Menorca. Poc a poc, després d’acabar els seus estudis a L’Aula de Música Moderna de Barcelona i tornar a Menorca, s’ha decantat cap a un estil més intimista i poètic. Ha col•laborat en directe amb nombrosos grups de Menorca (M.Àngels Gornés, Arena, Hoochie hoochie band, Agrofunk, S’Albaida, Rita Barber...) i ha participat com a músic de Illanvers juntament amb la violinista Violant Menorca.
El seu primer disc es titula Origens (2008). Actualment està musicant el poemari Nura de Ponç Pons, amb qui comparteix de forma especial la seva estimació i compromís cap a Menorca.
Durant l’estiu ha fet diverses actuacions a diferents pobles de Menorca. El passat diumenge 22 d’agost vaig tenir l’oportunitat d’escoltar-lo a la plaça de l’església de Ferreries. El recital bàsicament va consistir en la interpretació d’algunes peces del seu disc Orígens, un poema de Joan Alcover i diferents fragments del poema Nura: El saber i la sospita i Godotus. Acompanyat per Violant Menorca al violí i un contrabaix.
Em va agradar molt, per la seva gran força expressiva, el sentiment que hi posà i la plena identificació entre música i poema.
Vist l’èxit d’aquest avançament, ben segur que el nou disc no decebrà a ningú.
Perquè: “Els poemes són camps d’un secret territori
on llauram entre mots l’aventura de viure” Nura. Ponç Pons

La meva àvia.

La meva àvia és solitud en una habitació buida.
La meva àvia són unes mans arruades,
una esquena corba i una pell blanca.
La meva àvia és cansament i un alenar profund,
uns ulls gastats i foscos,
una oració a les tardes.
La meva àvia és tendresa i comprensió,
manya i paciència, i un immens amor.
La meva àvia és una taula parada,
olor de pa tendre i de roba estojada.
La meva àvia són records entranyables,
històries i paraules
i un gest amable.
La meva àvia és una vida plena
que just s’acaba.

Toros sí, toros no?

El Parlament de Catalunya ha aprovat la llei que prohibeix les corregudes de toros. Ho ha fet per majoria absoluta amb 68 vots a favor, 55 en contra i 9 abstencions. La llei es posarà en pràctica a partir de l’1 de gener del 2012 i és el resultat d’una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) presentada per la plataforma Prou amb el suport de 180.000 signatures.
Aquesta notícia ha causat molta polèmica. Gairebé tothom ha dit la seva, vet aquí la meva opinió:
Estic en contra de les corregudes de toros, per molt que sigui tradició, que es practiqui des de fa molts d’anys i que sigui un tret característic de la cultura espanyola. I és que els factors culturals també han d’evolucionar. Si anam a això, fa molts d’anys, la inquisició extorsionava, cremava, torturava, i matava els considerats heretges i afortunadament, aquest tribunal es va abolir. També crec que s’han de prohibir costums tradicionals inhumans d’altres països com és l’ablació de clítoris. Pens que el pes de la tradició no és un argument suficient, Hem de donar el pas i abandonar aquelles pràctiques culturals poc civilitzades.
Algú pot dir que no és comparable la tortura animal amb la tortura humana. I certament hi ha una diferència fonamental en la classe de víctima, però la forma d’agressió, la tortura i la mort, és la mateixa. Celebrar públicament la crueltat amb animals és un fet vergonyós que, per a mi, hauria de ser considerat delictiu.
Ara bé, convé fer algunes consideracions:
- Per què s’han prohibit les corregudes de toros i no s’ha prohibit el correbou que també és una festa cruel?
- Totes les prohibicions són perilloses. El més desitjable és que la gent faci les coses per convenciment i no perquè una llei ho mani.
- També s’ha d’anar alerta en polititzar el tema, tal com s’ha fet. No es tracta d’anar en contra de la cultura espanyola, sinó de centrar el tema en la defensa dels animals.
Tothom té la seva opinió i tots som lliures d’expressar-la, però per a mi el sadisme, la violència, el dolor i la mort són i seran sempre un insult a la intel•ligència i a l’evolució de l’espècie humana.
O com va dir Mahatma Gandhi:
“Un país, una civilització es pot jutjar per la forma que tracta els seus animals”.

Poema.

No necessit roba, m’abriga el tacte
de la teva pell.

No necessit aliment, em basta el gust,
el teu gust a mel.

No necessit paisatges, em sobra el teu esguard,
tendre i fidel.

No necessit ningú, només tu,
el meu dolç anhel.

World Youth Choir.

El passat divendres 23 de juliol, vaig assistir al tercer concert del Festival de Música d’Estiu de Joventuts Musicals de Ciutadella. Es tractava del World Youth Choir, Cor Juvenil Mundial de JJMM.

Aquest cor, creat el 1989, s’ha consolidat com una de les experiències musicals més notables i intercultural que ofereix als músics joves. Es tracta d’un cor format per aproximadament 100 cantants de cor de tot el món, entre 17 i 26 anys.

El concert estava dividit en dues parts, dirigides per directors diferents: Mr. Ragnar Rasmussen i Jordi Vila i Casañas. Moltes de les cançons de la primera part eren de compositors suecs. Me va agradar especialment Warning to de Rich(Advertència als rics) per la seva gran expressivitat. Alguns cantants van baixar de l’escenari i van sorprendre el públic amb la seva força interpretativa.

La segona part va començar amb un aire simpàtic en presentar-se els cantants vestits amb algun detall de la seva terra. El repertori va incloure cançons espanyoles de diferents llocs i autors. Sobretot em van agradar Les neus que es fonen inspirada en un poema d’Àngel Guimerà, composada per Enric Morera, l’autor de la coneguda sardana La Santa Espina. I també Campanes sobre el mar de Joan Maria Thomas, inspirada en els sons de les campanes de la Catedral de Palma de Mallorca.

El World Youth Choir preten transmetre un missatge de pau, tolerància i unitat entre els pobles mitjançant la música. I certament, ho aconsegueixen. Si a això hi afegim el marc natural de les Pedreres de S’Hostal, resultà ser un concert únic.

A l’estiu, quan tenc més temps, aprofit per aclarir i ordenar coses de casa.

Avui, concretament, m’he decidit a fer una selecció de redaccions i escrits que guard dins l’ordinador. Alguns, amb el pas del temps, perden l’interès del moment o els veus massa els defectes. En canvi, altres em segueixen agradant.

Aquest és un dels més recents i un dels que més m’agraden. Per això he decidit penjar-lo al blog.

JO CONTROLO, ANNA.

Encara ara, quan ja ha passat molt temps i sembla que els records s’ablaneixen ,em costa de creure el que ha succeït. A les nits tanc els ulls i per uns moments imagin que tot és un somni, un mal somni que es desfarà en obrir de nou els ulls ensoldemà matí. Però, malauradament, no és així. Cada matí, des de fa anys, la mateixa frase em colpeja el cervell de forma insistent, reiterativa i feixuga:”Jo controlo, Anna”.

L’amistat és com una capseta de vidre. Petita, transparent, on s’hi guarden tots els pensaments, vivències i amor compartits. Una capseta amb un vidre fi on t’hi reflecteixes, fràgil com els somnis i que intentes que no es ratlli mai.

Un amic és més que una persona, més que una presència física. Un amic no és únicament qui veus, sinó qui sents sempre al teu costat. És aquell que un dia trobes pel camí i amb qui compasses lentament el pas. Aquell que guardes gelós a la teva capseta de vidre, que esdevé aleshores un joc de dos miralls.

Sí, era la meva millor amiga. Una persona meravellosa amb un cor immens i un cap clar, ple de respostes i consells. Potser era una mica estranya i reservada als ulls de l’altra gent, però honesta, sincera i lleial com ningú. Era ella qui just mirar-me em treia un somriure, qui m’abraçava tendrament per qualsevol motiu, qui m'eixugava les llàgrimes de feblesa, qui m'agraïa la simple existència. Era ella que pintava de colors els meus dies grisos, em divertia i em feia assaborir la vida com un regal. -“Un dia sense somriure, és un dia perdut”- em repetia sovint mentre em feia l'ullet.

Juntes havíem descobert que l’amistat s’ha de construir i que la confiança no se’ns dóna gratuïtament ni debades. Ens havia costat, prou ho sabem les dues, de bastir la nostra relació ferma i segura, però ho havíem aconseguit. Érem ben diferents l’una de l’altra i a vegades els nostres caràcters oposats ens jugaven males passades, però juntes havíem après que les vertaderes amistats creixen a pesar de les distàncies i els obstacles. Juntes anàvem construint la nostra capseta de vidre i pensàvem que res ni ningú no la trencaria mai.

Aquell vespre havia de ser fascinant, un vespre boig, màgic. Havíem acabat el curs i els nostres cossos joves es delien per fruir de la nit i de l’estiu que es presentava al davant ple de prometences. La festa s’havia allargat molt i ja no duia el compte de les cerveses que havia pres. Era tan fàcil deixar-se endur per la música, per la beguda, per la gent!

Quan n’Anna em va cridar per partir eren les sis i mitja del matí, tenia quinze trucades perdudes de la mare, les pupil·les dilatades i una gran quantitat d'alcohol a les venes. Vaig fer-li cas i vaig agafar les claus de la moto.

Entre crits n'Anna em va aturar i per uns instants em va fer reflexionar sobre la conveniència de deixar la moto i tornar a peu. Evidentment el meu cap no controlava i els meus pensaments eren un garbuix d’imatges embullades i inconnexes. Tanmateix, només vaig amollar-li un “No et preocupis, jo controlo, Anna” de manera inconscient.

No recordo res més. Tot va passar tant ràpid ! Només guard una imatge fixa a la meva retina: un cotxe al davant meu, la moto esclafada i una noia de vestit blau fosc estirada al terra sense moure’s. De cop vaig tornar al món real, però era massa tard. La noia que jeia enmig d’una bassa de sang era l’Anna, la meva estimada Anna!.

Vaig caure al terra sense forces, incapaç de reaccionar. Llavors va arribar l’ambulància, però no hi havia res a fer. Havia mort a l’acte a conseqüència d’un cop brutal al cap en sortir llançada de la moto.

No sé quant de temps vaig romandre allà al terra incapaç de parlar, incapaç de pensar. Només desitjava una sola cosa, desesperadament: retenir l’ Anna dins la nostra capseta de vidre que s’acabava d’esmicolar com els fragments de mirall de la moto espargits pel terra en mil bocins. Amb qui em reconeixeria d’ara en endavant? Qui m’ajudaria a suportar el sentiment de culpa cada cop que algú, burleta, i picant l’ullet, em digués que la vida era un regal?

“No passis pena, que jo controlo, Anna” aquestes van ser les darreres paraules que li vaig dir. Paraules senzilles, confiades que ella no va gosar contradir.

Evidentment, no controlava.

Dia 14 de juliol de 2010, un obrer equatorià de 42 anys va perdre la vida en un accident al dic del port de Ciutadella.

Si aquesta no va ser la seva vida, ben podria ser-ho.

Camilo mai no havia vist la mar.

Havia nascut a un poble petit prop de Riobamba, a Equador, fill d’una família senzilla i pobra. Havia crescut junt als seus pares i germans a dalt la muntanya dedicats a l’agricultura i la ramaderia.

Als vint-i-dos anys ja tenia la seva família, una dona i tres fills, però el treball al camp donava per poc. Els diners no bastaven i la duresa de la vida de pagès no era el futur que somniava per als seus fills. Per això, animat per les notícies que arribaven d’immigrants que se n’havien sortit, al cap de quatre mesos Camilo va decidir marxar a Espanya a cercar feina, guanyar diners i poder mantenir la seva família.

Va arribar a Menorca on hi treballava l’únic conegut que tenia, el qual li havia ofert treball a la construcció. Per primer cop va veure la mar, aquella mar blava immensa i sorprenent. Per això, no li va saber greu quan, al cap poc temps d’arribar, el seu amic li va aconseguir feina a la construcció del dic del port de Ciutadella. Cada dia podria contemplar la mar que tant li agradava.

Camilo havia llogat una habitació en un pis compartit amb altres equatorians. Cada dia s’aixecava a les sis del matí per anar a treballar amb bicicleta. A les dues dinava assegut a les roques, mentre observava l’anar i venir de les barques i les ones escumejants que li deixaven aquell regust de salabror a la pell. En aquells moments enyorava la seva família, pensava en com li agradaria que els seus fills també poguessin veure aquest mar algun dia.

Així havien passat tres anys, treballant cada dia de dilluns a dissabte, de sol a sol, d’estiu a hivern, contemplant cada migdia l’espectacle, sempre diferent, de la mar.

Ara ja havia guanyat prou per viatjar altra vegada a Equador a veure la seva enyorada família. Ja els hi havia enviat tots els diners que tenia, només s’havia quedat el necessari per poder viatjar. Si tot anava bé, a final de juliol partiria un mes cap a la seva terra.

Desitjava amb totes les seves forces que aquells dies d’espera passessin ràpid. Com haurien crescut els seus fills! I els seus pares i germans, com s’alegrarien de veure’l!. Fins ara s’havia hagut de conformar amb les escasses telefonades . Estava ocupat amb aquests pensaments quan aquell dia, l’encarregat li manà transportar la càrrega de peltret amb el camió vell que encara no havia emprat mai. Camilo, com sempre, obeí sense remugar, tot i que no estava gaire acostumat a aquella màquina. Estava a pocs metres de la mar quan notà que alguna cosa fallava. De cop, els frens no responien i el camió anava costa avall cap al penyal. Va ser qüestió de pocs segons. Camilo, equatorià, de quaranta-dos anys, sol, resident a Menorca, es va precipitar a la mar. Els seus companys no el van trobar a faltar fins hores més tard.

Camilo no havia vist mai la mar. A Menorca va aprendre a estimar-la. Paradoxalment, aquesta mar es va emportar la seva vida i les esperances d’un futur millor.

Atmosferes que ens envolten.

Aquest estiu, com cada any, ha començat altra vegada el Festival de Música d’Estiu. Es tracta de la 38ena edició, organitzat per la Junta Directiva de Joventuts Musicals de Ciutadella. Un any més, es desenvoluparà al Claustre del Seminari amb l’excepció del concert de l’orquestra de Cambra Illa de Menorca que s’oferirà a l’església del Socors i l’audició del Cor Juvenil Mundial que tindrà lloc a les pedreres de S’Hostal.

Aquest any, el festival va obrir les portes el 9 de juliol, i ahir, dia 13 de juliol, es va celebrar el segon concert a mà del pianista maonès Kiev Portella al qual vaig assistir amb molt de gust.

Atmosferes que ens envolten, el títol de l’audició, forma part d’un projecte en el qual Kiev Portell hi porta treballant ja fa temps i està basat en les sensacions, estats d’ànim que ell transforma en música. Per a mi va resultar un concert novedós ja que no es tractava d’un repertori de peces clàssiques, sinó d’una mescla de músiques de diferents estils: bandes sonores, new age, etc. que el pianista va saber interpretar amb una gran força expressiva.

El concert estava dividit en dues parts separades per un descans de mitja hora. A la primera part, Kiev ens va tocar obres basades en pel·lícules, i a la segona, obres basades en les sensacions d’una exposició de quadres que va compondre Modest Mussorgsky en memòria del seu amic el pintor Viktor Hartmann. Curiosament, de les deu peces que formen aquesta obra, Quadres d’una exposició, només tres dels deu quadres representats a la suite aparegueren realment a l'exposició de 1874. Així, no podem saber exactament a quina obra de Hartmann es refereix Mússorgski en cada cas, perquè molts dels quadres de Hartmann han desaparegut amb el pas del temps.

Kiev ens va sorprendre a tots amb la seva gran habilitat, força i expressivitat. Finalment, a requeriment del públic, es va acomiadar amb tres preludis de Chopin. Espectacular.

Pirates i corsaris.

Aquest cap de setmana els meus pares l’han passat a Fornells en motiu de la trobada de barques de vela que es celebra cada any organitzada pels Amics de la Mar de Menorca. Aquesta associació pretén potenciar l'ús de la vela llatina i la conservació del patrimoni marítim. El meu pare fa anys que n'és soci i hi col·labora.

Van partir divendres matí amb la barca. Van sortir de Cala'n Busquets cap a les 9 del matí i van arribar al port de Fornells a les 3 del capvespre. El trajecte va resultar agradable tot i que algunes ones feien sacsejar de tant en tant la barca.

A les 8 del fosquet la trobada es va encetar amb la conferència “Entre la mar i el foc. Els mariners menorquins al servei de la guerra (1650-1850)” a càrrec de Marc Pallicer, a la Casa del Contramestre.

La conferència va ser llarga i interessant i va tractar sobretot de la vida dels mariners menorquins entre els segle XVII i XIX. Per una banda, molts es van enrolar en vaixells de guerra i durant la dominació britànica, molts d’altres es van dedicar al corsarisme. Tot això per tal de sortir de la pobresa que caracteritzava la vida dels mariners.

El tema del corsarisme m’ha encuriosit. Fins ara jo encara no sabia molt bé la diferència entre corsaris i pirates, però ara, entre l’explicació de la xerrada i el que he pogut llegir, em sembla que ja ho tenc clar:

Els pirates són aquells que roben il·legalment altres vaixells, i en canvi els corsaris, són aquells que roben sota el permís del govern. Per dir-ho d’alguna manera, els pirates eren delinqüents i els corsaris practicaven més bé, una activitat econòmica, tot i que robaven els vaixells enemics.

Segons ens diu Miquel Àngel Casasnovas, a la “Història de Menorca”, al corsarisme hi participaven persones de totes les classes socials que s’encarregaven d’armar el vaixell, proveir-lo i contractar la tripulació. Les autoritats britàniques expedien la patent de cors- es tractava d’una activitat perfectament legal- i els facilitaven armes i municions. Entre 1778 o 1781, els menorquins armaren 55 corsaris (amb una dotació propera als 3.000 homes) que capturaren 225 preses declarades bones; els corsaris britànics amb base a Maó apressaren altres 43 vaixells. Aquests 268 vaixells capturats foren avaluats en 2.3. milions de peces de 8. La venda de les preses ocasionava una gran activitat al port de Maó i guanys molt considerables entre els armadors, intermediaris, drassanes, comerciants i tripulacions.

La causa del seu èxit radicava sobretot en la rapidesa en la navegació afavorida pel tipus de nau que utilitzaven: el xabec armat amb rems i vela llatina.

En resum, el corsarisme va ser una activitat econòmica que va enriquir la societat menorquina d’aquella època i va donar feina a molts mariners.

El corsarisme es va acabar amb la incorporació de Menorca a la corona espanyola, segons la qual el port de Maó s’havia convertit en un niu de lladres i corsaris. Des de llavors, a Menorca no s’ha practicat més el corsarisme.

Futbol, futbol i futbol...

Aquest estiu ha vingut acompanyat del mundial de futbol. A hores d’ara la selecció espanyola es troba en semifinals. Avui, dimecres 7 de juliol a les 20.30 es disputarà l’esperat partit Alemanya - Espanya.

Molts carrers i balcons d’Espanya s’han tenyit de vermell i groc per animar la seva selecció al Mundial i molts seguidors de la nostra selecció passegen camisetes i banderes d’Espanya. Avui vespre, l’expectació promet ser gran.

Molts amics i alguna amiga també, a l’igual que molta gent, avui estaran pendents del partit amb una emoció incontrolada. Fins i tot l’horari de la retransmissió ha condicionat bastants activitats del dia i ben segur que els carrers a partir de les 20.30 restaran buits. Tot això a causa del partit d’avui vespre que acapara l’atenció de tots els mitjans de comunicació, com si es tracti de l’únic tema important del dia.

A mi personalment no m’agrada el futbol, i, de fet, rebuig el fanatisme que desperta aquest esport. M’impressiona veure com el futbol és capaç d’aixecar tantes passions i moure tanta gent, quan per altra banda és tan difícil que la gent s’unesqui i es mogui per causes molt més importants i justes.

Serà com diu Jorge Luis Borges que “el futbol és popular perquè l’estupidesa és popular ” ?

El vigilant en el camp de sègol.

L’estiu és quan puc gaudir més de la lectura. Tenc més temps i estic més lliure de preocupacions. El darrer llibre que he llegit ha estat El vigilant en el camp de sègol, de Jerome David Salinger, un clàssic que el meu germà sempre m’havia recomanat i encara no havia tingut oportunitat de llegir. Certament, no m’ha decebut gens.

El vigilant en el camp de sègol narra uns dies de la vida de Holden Caulfield, un noi de 17 anys, complicat, incomprès per la societat a la qual ell tampoc comprèn. La novel·la comença quan el fan fora del seu Institut (Pencey), ja que suspèn totes les assignatures excepte l'anglès.

A Pencey comparteix habitació amb un noi que nom Stradlater, molt cregut, que s’aprofita de la Sally Haynes, la noia que li agrada. Abans d'anar-se'n del centre acaben pegant-se. Així que decideix anar a dormir a l'habitació del Robert Ackley, un noi pesat que sempre s'està ficant amb ell. No pot dormir i acaba per agafar les maletes i marxar abans d'hora. No abans de cridar en veu alta “sou uns malparits!” a les escales del passadís. La seva sortida és fugir del col·legi i dels companys els quals no suporta.

Va deambulant d'aquí cap allà pel carrer sense destí. S’atura a un bar a prendre unes copes. Més tard s'instal·la a un hotel i sol·licita els serveis d'una prostituta, però acaben pegant-li perquè no paga el preu tres noies (la més maca) per fer alguna cosa amb la seva vida i amb el seu estipulat. Va a un altre “pub” per passar el temps.

Cansat, torna a casa seva per veure la seva germana petita (la Phoebe). Els seus pares no són a casa, i decideix marxar abans que tornin. Opta per anar a casa del seu professor d'anglès, que l’acull durant uns dies. Però mentre dorm es desperta veient com aquell home li acarona la cara; s'espanta de les seves intencions i toca el dos.

Decebut del món i les seves misèries, se’n va a l'escola de la seva germana per deixar-li una nota on comunica que vol marxar sol i lluny de la societat en la qual viu.

La seva germana vol partir amb ell, però Holden no li permet ja que és l’única persona per la qual encara sent afecte i preocupació, després de sentir-se decebut per la societat. La Phoebe el fa canviar d’actitud i li arranca la promesa que no marxarà. L'última escena del llibre és mentre veu a la Phoebe donant voltes a l'atracció dels cavallets. Per primer cop, es sent feliç. La infància és l’únic lloc on encara hi ha innocència i s’ha de protegir, tal com suggereix el títol del llibre. Aquest és una metàfora curiosa. Fa referència a una reflexió que el protagonista fa sobre un poema en el qual apareix un personatge que arran d’un precipici i enmig d’un camp de sègol,vigila tots els fillets que juguen en aquell camp per evitar que caiguin al precipici. Això és el que vol fer el protagonista de la novel·la, vigilar que altres adolescents no caiguin a l’abisme, tal com ha estat a punt de fer-ho ell.

Aquest libre m’ha agradat molt. Crec que l’important no és l'argument, sinó els pensaments del protagonista. Aquest representa la rebel·lia, la decepció de l’adolescent en descobrir la hipocresia del món adult . I aquest tema és intemporal, per la qual cosa, aquesta novel·la segueix tenint èxit. És un llibre dur i provocador que no se n’està de tractar la sexualitat , les drogues... sense prejudicis. Per això va ser un llibre polèmic que va ser molt criticat, però amb el temps s’ha convertit en un dels llibres més llegits dels darrers temps. Més que un llibre per entretenir-se, és un llibre per posar-te en el paper del protagonista i captar un missatge clar: el món adult pot ser dur, frustrant, decebedor, però tot i això, val la pena viure. Això sí, val la pena conservar un poc la innocència i la confiança pròpia del fillet que tots portam a dintre.

Descripció ambiental.

Aquest darrer trimestre a la classe de català hem hagut de fer una descripció ambiental com a tipologia textual. L’objectiu d’aquesta feina era captar i expressar les impressions i sentiments que ens produeix un lloc, un paisatge, un espai... Perquè no hem d’oblidar que el lloc on vivim i l’ambient que ens envolta també ens ajuda a configurar la nostra manera de ser i de viure. Certament, posats a pensar, em vénen al cap diferents espais que m’han acompanyat al llarg de la vida: casa meva, una platja, un carrer... són petits fragments de paisatges que resten a la memòria i que associam a determinats moments, persones, olors...

Finalment m’he decidit per descriure el carrer de Sant Pere d’Alcàntara, el carrer on viu la meva àvia. Està situat al casc antic de Ciutadella, és un lloc tranquil on hi pas molt sovint i que em produeix una sensació especial, mescla d’allò viscut i dels records que m’ha explicat l’àvia.

Aquí teniu la meva descripció:

El carrer de Sant Pere d’Alcàntara, el carrer de la meva àvia, encara conserva la calma i la tranquil·litat de fa anys.

Antigament, era un carrer de posades, posades com la de Torretrencada, Son Marc, la posada de Son Angladó, la de Sa Muntanya Vella, la posada de la Palleresa, la de Son Xoriguer... Els posadors hi vivien tot l’any i els pagesos només hi solien anar els diumenges. Llavors, les cases es tornaven més sorolloses i s’omplien amb la presència de les famílies arribades al poble per anar a missa.

El carrer, no gaire llarg, comença estret a la cantonada amb el de Sant Francesc i poc a poc es va eixamplant una mica fins arribar a la Contramurada. Antigament no estava empedrat, sinó que era de terra i els carros, en passar, feien aixecar la pols que s’estenia com un núvol lleuger arran dels portals. Les cases, de volta i entrada gran, acabaven amb un pati espaiós al fons del qual hi havia l’estable per a les bísties, un galliner i alguns arbrers fruiters.
A mitjan carrer hi havia un forn on coïen els tians del dinar i les ensaïmades o les formatjades, depenent de l’època de l’any, que les dones traginaven perfectament arrenglerades damunt les posts, mentre l’olor agradable de menjar acabat de coure s’estenia al llarg del carrer.

Un poc més avall, na Guida Soliveres venia a casa seva galetes estufades que feien gust a bicarbonat i que eren la bereneta de més d’un al·lot del carrer. Dues petites botigues de queviures, ca na Cabassa i ca na Juanita, i la barberia de ca’n Marc, ja al cap de cantó amb el carrer de Sant Isidre, completaven els comerços d’aquell carrer. Els sacs de sucre, el cafè mòlt, les canastes de fruita i les gerres de llet, s’acaramullaven a l’entrada d’aquestes cases que servien de botiga i romanien obertes a qualsevol hora del dia.

Era un carrer de gent senzilla , com va ser Francisca Seguí Vila, la primera centenària de Ciutadella, besàvia de la meva àvia i que va viure tota la seva vida, de 1812 a 1913, a la casa nombre vint-i sis, on viu ara la meva àvia i que és una de les més antigues del carrer. Una senzilla placa commemorativa col·locada a l’enfront, i que fa alçar la vista més als visitants que als vesins, recorda aquest fet.

Però amb el temps, com era d’esperar, aquest carrer ha sofert una evolució lenta que ha produït uns quants canvis. Ara per ara, algunes cases conserven l’estructura antiga, com ca na Maria de Sa Curieta, que va morir fa dos anys i tenia un dels patis més polits dels voltants. Altres, s’han modificat i s’han adaptat a les comoditats actuals. Unes quantes han canviat de propietaris i són ara d’estiuejants que han preferit una casa tranquil·la al casc antic de Ciutadella abans que un xalet a qualsevol urbanització.

El carrer ja està empedrat, i la pols d’antany s’ha substituït pel renou i la lluentor de les pedres. Ara, el forn s’ha convertit en una pizzeria que s’ompl de gent els caps de setmana i unes quantes cases antigues s’han convertit en una botiga de roba, un centre metge i dos bars. L’antic i el nou conviuen en aquest carrer no sempre amb bon gust, però tampoc desentonen de forma cridanera.

El carrer de Sant Pere d’Alcàntara ha mudat de fesomia, però si un hi passeja sense frissar i amb la mirada atenta podrà percebre encara el gust i la bellesa pròpia dels antics carrers de Ciutadella.

:D

Altra vegada ens trobam al juny. A hores d’ara ja hem acabat les classes amb tot aprovat i tot l’estiu per endavant. Finalment comença el descans, la tranquil·litat i la diversió.
Exactament avui fa un any de la creació del meu blog. Durant tot l’hivern no he tingut gaire temps per dedicar-li, però ara que ha arribat l’estiu, procuraré altra vegada escriure cada dia (o quasi cada dia,s’intentarà), escriure el que hagi fet, els meus pensaments i reflexions d'aquest estiu. Així que comencem!

Aquest hivern ha estat llarg, però alhora se’m fa difícil creure que ja haguem acabat 2n d’ESO i que aquest any hagi estat el darrer amb el meu grup que tant he arribat a estimar. Junts hem après i hem passat bons i no tant bons moments, però sempre hem estat una classe unida. Una classe ben avinguda, una classe on tothom ha estat respectat i s’ha sentit ajudat i estimat. La veritat és que n’estic molt orgullosa d’haver format part d’aquest 2n B. Tanmateix, això no s’aconsegueix d’un dia per l’altre, sinó amb el temps, bona voluntat i una tutora que ha sabut treure el millor de nosaltres.

Encara record, fa dos anys, el meu primer dia d’institut: Aquell dia vaig partir de casa molt animada, estava disposada a començar un nou curs, a començar una nova etapa a la meva vida. Em sentia capaç d’afrontar la secundària, d’esforçar-me al màxim en tot, d’aconseguir el que volia, de conèixer nous companys i professors i establir una bona relació amb ells, em veia amb coratge de créixer, madurar i aprendre molt. Però just entrar, em vaig sentir perduda, petita i un poc esporuguida en un centre tant gros. Per sort, la primera impressió dels companys va ser bastant tranquil·litzadora i agradable.

El primer curs va transcórrer amb normalitat. Poc a poc ens vam anar coneixent tots. Alguns ens dúiem més bé, i amb els altres no parlàvem tant, però a poc a poc hem establert uns llaços de respecte i confiança que s’han consolidat amb el temps. Amb els meus companys he rigut cada matí, he passat els nervis dels exàmens, l’avorriment d’alguna classe ensopida, la diversió del viatge de fi de curs... i tantes coses més.

La relació ens ha fet millorar i madurar. L’any qui ve, ja farem tercer i el grup es separarà. Segurament conservarem alguns companys, però d’altres no. Enyoraré la classe, la tutora i tots els meus companys, perquè aquests dos anys junts seran difícils d’oblidar.