Poema.

No necessit roba, m’abriga el tacte
de la teva pell.

No necessit aliment, em basta el gust,
el teu gust a mel.

No necessit paisatges, em sobra el teu esguard,
tendre i fidel.

No necessit ningú, només tu,
el meu dolç anhel.

World Youth Choir.

El passat divendres 23 de juliol, vaig assistir al tercer concert del Festival de Música d’Estiu de Joventuts Musicals de Ciutadella. Es tractava del World Youth Choir, Cor Juvenil Mundial de JJMM.

Aquest cor, creat el 1989, s’ha consolidat com una de les experiències musicals més notables i intercultural que ofereix als músics joves. Es tracta d’un cor format per aproximadament 100 cantants de cor de tot el món, entre 17 i 26 anys.

El concert estava dividit en dues parts, dirigides per directors diferents: Mr. Ragnar Rasmussen i Jordi Vila i Casañas. Moltes de les cançons de la primera part eren de compositors suecs. Me va agradar especialment Warning to de Rich(Advertència als rics) per la seva gran expressivitat. Alguns cantants van baixar de l’escenari i van sorprendre el públic amb la seva força interpretativa.

La segona part va començar amb un aire simpàtic en presentar-se els cantants vestits amb algun detall de la seva terra. El repertori va incloure cançons espanyoles de diferents llocs i autors. Sobretot em van agradar Les neus que es fonen inspirada en un poema d’Àngel Guimerà, composada per Enric Morera, l’autor de la coneguda sardana La Santa Espina. I també Campanes sobre el mar de Joan Maria Thomas, inspirada en els sons de les campanes de la Catedral de Palma de Mallorca.

El World Youth Choir preten transmetre un missatge de pau, tolerància i unitat entre els pobles mitjançant la música. I certament, ho aconsegueixen. Si a això hi afegim el marc natural de les Pedreres de S’Hostal, resultà ser un concert únic.

A l’estiu, quan tenc més temps, aprofit per aclarir i ordenar coses de casa.

Avui, concretament, m’he decidit a fer una selecció de redaccions i escrits que guard dins l’ordinador. Alguns, amb el pas del temps, perden l’interès del moment o els veus massa els defectes. En canvi, altres em segueixen agradant.

Aquest és un dels més recents i un dels que més m’agraden. Per això he decidit penjar-lo al blog.

JO CONTROLO, ANNA.

Encara ara, quan ja ha passat molt temps i sembla que els records s’ablaneixen ,em costa de creure el que ha succeït. A les nits tanc els ulls i per uns moments imagin que tot és un somni, un mal somni que es desfarà en obrir de nou els ulls ensoldemà matí. Però, malauradament, no és així. Cada matí, des de fa anys, la mateixa frase em colpeja el cervell de forma insistent, reiterativa i feixuga:”Jo controlo, Anna”.

L’amistat és com una capseta de vidre. Petita, transparent, on s’hi guarden tots els pensaments, vivències i amor compartits. Una capseta amb un vidre fi on t’hi reflecteixes, fràgil com els somnis i que intentes que no es ratlli mai.

Un amic és més que una persona, més que una presència física. Un amic no és únicament qui veus, sinó qui sents sempre al teu costat. És aquell que un dia trobes pel camí i amb qui compasses lentament el pas. Aquell que guardes gelós a la teva capseta de vidre, que esdevé aleshores un joc de dos miralls.

Sí, era la meva millor amiga. Una persona meravellosa amb un cor immens i un cap clar, ple de respostes i consells. Potser era una mica estranya i reservada als ulls de l’altra gent, però honesta, sincera i lleial com ningú. Era ella qui just mirar-me em treia un somriure, qui m’abraçava tendrament per qualsevol motiu, qui m'eixugava les llàgrimes de feblesa, qui m'agraïa la simple existència. Era ella que pintava de colors els meus dies grisos, em divertia i em feia assaborir la vida com un regal. -“Un dia sense somriure, és un dia perdut”- em repetia sovint mentre em feia l'ullet.

Juntes havíem descobert que l’amistat s’ha de construir i que la confiança no se’ns dóna gratuïtament ni debades. Ens havia costat, prou ho sabem les dues, de bastir la nostra relació ferma i segura, però ho havíem aconseguit. Érem ben diferents l’una de l’altra i a vegades els nostres caràcters oposats ens jugaven males passades, però juntes havíem après que les vertaderes amistats creixen a pesar de les distàncies i els obstacles. Juntes anàvem construint la nostra capseta de vidre i pensàvem que res ni ningú no la trencaria mai.

Aquell vespre havia de ser fascinant, un vespre boig, màgic. Havíem acabat el curs i els nostres cossos joves es delien per fruir de la nit i de l’estiu que es presentava al davant ple de prometences. La festa s’havia allargat molt i ja no duia el compte de les cerveses que havia pres. Era tan fàcil deixar-se endur per la música, per la beguda, per la gent!

Quan n’Anna em va cridar per partir eren les sis i mitja del matí, tenia quinze trucades perdudes de la mare, les pupil·les dilatades i una gran quantitat d'alcohol a les venes. Vaig fer-li cas i vaig agafar les claus de la moto.

Entre crits n'Anna em va aturar i per uns instants em va fer reflexionar sobre la conveniència de deixar la moto i tornar a peu. Evidentment el meu cap no controlava i els meus pensaments eren un garbuix d’imatges embullades i inconnexes. Tanmateix, només vaig amollar-li un “No et preocupis, jo controlo, Anna” de manera inconscient.

No recordo res més. Tot va passar tant ràpid ! Només guard una imatge fixa a la meva retina: un cotxe al davant meu, la moto esclafada i una noia de vestit blau fosc estirada al terra sense moure’s. De cop vaig tornar al món real, però era massa tard. La noia que jeia enmig d’una bassa de sang era l’Anna, la meva estimada Anna!.

Vaig caure al terra sense forces, incapaç de reaccionar. Llavors va arribar l’ambulància, però no hi havia res a fer. Havia mort a l’acte a conseqüència d’un cop brutal al cap en sortir llançada de la moto.

No sé quant de temps vaig romandre allà al terra incapaç de parlar, incapaç de pensar. Només desitjava una sola cosa, desesperadament: retenir l’ Anna dins la nostra capseta de vidre que s’acabava d’esmicolar com els fragments de mirall de la moto espargits pel terra en mil bocins. Amb qui em reconeixeria d’ara en endavant? Qui m’ajudaria a suportar el sentiment de culpa cada cop que algú, burleta, i picant l’ullet, em digués que la vida era un regal?

“No passis pena, que jo controlo, Anna” aquestes van ser les darreres paraules que li vaig dir. Paraules senzilles, confiades que ella no va gosar contradir.

Evidentment, no controlava.

Dia 14 de juliol de 2010, un obrer equatorià de 42 anys va perdre la vida en un accident al dic del port de Ciutadella.

Si aquesta no va ser la seva vida, ben podria ser-ho.

Camilo mai no havia vist la mar.

Havia nascut a un poble petit prop de Riobamba, a Equador, fill d’una família senzilla i pobra. Havia crescut junt als seus pares i germans a dalt la muntanya dedicats a l’agricultura i la ramaderia.

Als vint-i-dos anys ja tenia la seva família, una dona i tres fills, però el treball al camp donava per poc. Els diners no bastaven i la duresa de la vida de pagès no era el futur que somniava per als seus fills. Per això, animat per les notícies que arribaven d’immigrants que se n’havien sortit, al cap de quatre mesos Camilo va decidir marxar a Espanya a cercar feina, guanyar diners i poder mantenir la seva família.

Va arribar a Menorca on hi treballava l’únic conegut que tenia, el qual li havia ofert treball a la construcció. Per primer cop va veure la mar, aquella mar blava immensa i sorprenent. Per això, no li va saber greu quan, al cap poc temps d’arribar, el seu amic li va aconseguir feina a la construcció del dic del port de Ciutadella. Cada dia podria contemplar la mar que tant li agradava.

Camilo havia llogat una habitació en un pis compartit amb altres equatorians. Cada dia s’aixecava a les sis del matí per anar a treballar amb bicicleta. A les dues dinava assegut a les roques, mentre observava l’anar i venir de les barques i les ones escumejants que li deixaven aquell regust de salabror a la pell. En aquells moments enyorava la seva família, pensava en com li agradaria que els seus fills també poguessin veure aquest mar algun dia.

Així havien passat tres anys, treballant cada dia de dilluns a dissabte, de sol a sol, d’estiu a hivern, contemplant cada migdia l’espectacle, sempre diferent, de la mar.

Ara ja havia guanyat prou per viatjar altra vegada a Equador a veure la seva enyorada família. Ja els hi havia enviat tots els diners que tenia, només s’havia quedat el necessari per poder viatjar. Si tot anava bé, a final de juliol partiria un mes cap a la seva terra.

Desitjava amb totes les seves forces que aquells dies d’espera passessin ràpid. Com haurien crescut els seus fills! I els seus pares i germans, com s’alegrarien de veure’l!. Fins ara s’havia hagut de conformar amb les escasses telefonades . Estava ocupat amb aquests pensaments quan aquell dia, l’encarregat li manà transportar la càrrega de peltret amb el camió vell que encara no havia emprat mai. Camilo, com sempre, obeí sense remugar, tot i que no estava gaire acostumat a aquella màquina. Estava a pocs metres de la mar quan notà que alguna cosa fallava. De cop, els frens no responien i el camió anava costa avall cap al penyal. Va ser qüestió de pocs segons. Camilo, equatorià, de quaranta-dos anys, sol, resident a Menorca, es va precipitar a la mar. Els seus companys no el van trobar a faltar fins hores més tard.

Camilo no havia vist mai la mar. A Menorca va aprendre a estimar-la. Paradoxalment, aquesta mar es va emportar la seva vida i les esperances d’un futur millor.

Atmosferes que ens envolten.

Aquest estiu, com cada any, ha començat altra vegada el Festival de Música d’Estiu. Es tracta de la 38ena edició, organitzat per la Junta Directiva de Joventuts Musicals de Ciutadella. Un any més, es desenvoluparà al Claustre del Seminari amb l’excepció del concert de l’orquestra de Cambra Illa de Menorca que s’oferirà a l’església del Socors i l’audició del Cor Juvenil Mundial que tindrà lloc a les pedreres de S’Hostal.

Aquest any, el festival va obrir les portes el 9 de juliol, i ahir, dia 13 de juliol, es va celebrar el segon concert a mà del pianista maonès Kiev Portella al qual vaig assistir amb molt de gust.

Atmosferes que ens envolten, el títol de l’audició, forma part d’un projecte en el qual Kiev Portell hi porta treballant ja fa temps i està basat en les sensacions, estats d’ànim que ell transforma en música. Per a mi va resultar un concert novedós ja que no es tractava d’un repertori de peces clàssiques, sinó d’una mescla de músiques de diferents estils: bandes sonores, new age, etc. que el pianista va saber interpretar amb una gran força expressiva.

El concert estava dividit en dues parts separades per un descans de mitja hora. A la primera part, Kiev ens va tocar obres basades en pel·lícules, i a la segona, obres basades en les sensacions d’una exposició de quadres que va compondre Modest Mussorgsky en memòria del seu amic el pintor Viktor Hartmann. Curiosament, de les deu peces que formen aquesta obra, Quadres d’una exposició, només tres dels deu quadres representats a la suite aparegueren realment a l'exposició de 1874. Així, no podem saber exactament a quina obra de Hartmann es refereix Mússorgski en cada cas, perquè molts dels quadres de Hartmann han desaparegut amb el pas del temps.

Kiev ens va sorprendre a tots amb la seva gran habilitat, força i expressivitat. Finalment, a requeriment del públic, es va acomiadar amb tres preludis de Chopin. Espectacular.

Pirates i corsaris.

Aquest cap de setmana els meus pares l’han passat a Fornells en motiu de la trobada de barques de vela que es celebra cada any organitzada pels Amics de la Mar de Menorca. Aquesta associació pretén potenciar l'ús de la vela llatina i la conservació del patrimoni marítim. El meu pare fa anys que n'és soci i hi col·labora.

Van partir divendres matí amb la barca. Van sortir de Cala'n Busquets cap a les 9 del matí i van arribar al port de Fornells a les 3 del capvespre. El trajecte va resultar agradable tot i que algunes ones feien sacsejar de tant en tant la barca.

A les 8 del fosquet la trobada es va encetar amb la conferència “Entre la mar i el foc. Els mariners menorquins al servei de la guerra (1650-1850)” a càrrec de Marc Pallicer, a la Casa del Contramestre.

La conferència va ser llarga i interessant i va tractar sobretot de la vida dels mariners menorquins entre els segle XVII i XIX. Per una banda, molts es van enrolar en vaixells de guerra i durant la dominació britànica, molts d’altres es van dedicar al corsarisme. Tot això per tal de sortir de la pobresa que caracteritzava la vida dels mariners.

El tema del corsarisme m’ha encuriosit. Fins ara jo encara no sabia molt bé la diferència entre corsaris i pirates, però ara, entre l’explicació de la xerrada i el que he pogut llegir, em sembla que ja ho tenc clar:

Els pirates són aquells que roben il·legalment altres vaixells, i en canvi els corsaris, són aquells que roben sota el permís del govern. Per dir-ho d’alguna manera, els pirates eren delinqüents i els corsaris practicaven més bé, una activitat econòmica, tot i que robaven els vaixells enemics.

Segons ens diu Miquel Àngel Casasnovas, a la “Història de Menorca”, al corsarisme hi participaven persones de totes les classes socials que s’encarregaven d’armar el vaixell, proveir-lo i contractar la tripulació. Les autoritats britàniques expedien la patent de cors- es tractava d’una activitat perfectament legal- i els facilitaven armes i municions. Entre 1778 o 1781, els menorquins armaren 55 corsaris (amb una dotació propera als 3.000 homes) que capturaren 225 preses declarades bones; els corsaris britànics amb base a Maó apressaren altres 43 vaixells. Aquests 268 vaixells capturats foren avaluats en 2.3. milions de peces de 8. La venda de les preses ocasionava una gran activitat al port de Maó i guanys molt considerables entre els armadors, intermediaris, drassanes, comerciants i tripulacions.

La causa del seu èxit radicava sobretot en la rapidesa en la navegació afavorida pel tipus de nau que utilitzaven: el xabec armat amb rems i vela llatina.

En resum, el corsarisme va ser una activitat econòmica que va enriquir la societat menorquina d’aquella època i va donar feina a molts mariners.

El corsarisme es va acabar amb la incorporació de Menorca a la corona espanyola, segons la qual el port de Maó s’havia convertit en un niu de lladres i corsaris. Des de llavors, a Menorca no s’ha practicat més el corsarisme.

Futbol, futbol i futbol...

Aquest estiu ha vingut acompanyat del mundial de futbol. A hores d’ara la selecció espanyola es troba en semifinals. Avui, dimecres 7 de juliol a les 20.30 es disputarà l’esperat partit Alemanya - Espanya.

Molts carrers i balcons d’Espanya s’han tenyit de vermell i groc per animar la seva selecció al Mundial i molts seguidors de la nostra selecció passegen camisetes i banderes d’Espanya. Avui vespre, l’expectació promet ser gran.

Molts amics i alguna amiga també, a l’igual que molta gent, avui estaran pendents del partit amb una emoció incontrolada. Fins i tot l’horari de la retransmissió ha condicionat bastants activitats del dia i ben segur que els carrers a partir de les 20.30 restaran buits. Tot això a causa del partit d’avui vespre que acapara l’atenció de tots els mitjans de comunicació, com si es tracti de l’únic tema important del dia.

A mi personalment no m’agrada el futbol, i, de fet, rebuig el fanatisme que desperta aquest esport. M’impressiona veure com el futbol és capaç d’aixecar tantes passions i moure tanta gent, quan per altra banda és tan difícil que la gent s’unesqui i es mogui per causes molt més importants i justes.

Serà com diu Jorge Luis Borges que “el futbol és popular perquè l’estupidesa és popular ” ?

El vigilant en el camp de sègol.

L’estiu és quan puc gaudir més de la lectura. Tenc més temps i estic més lliure de preocupacions. El darrer llibre que he llegit ha estat El vigilant en el camp de sègol, de Jerome David Salinger, un clàssic que el meu germà sempre m’havia recomanat i encara no havia tingut oportunitat de llegir. Certament, no m’ha decebut gens.

El vigilant en el camp de sègol narra uns dies de la vida de Holden Caulfield, un noi de 17 anys, complicat, incomprès per la societat a la qual ell tampoc comprèn. La novel·la comença quan el fan fora del seu Institut (Pencey), ja que suspèn totes les assignatures excepte l'anglès.

A Pencey comparteix habitació amb un noi que nom Stradlater, molt cregut, que s’aprofita de la Sally Haynes, la noia que li agrada. Abans d'anar-se'n del centre acaben pegant-se. Així que decideix anar a dormir a l'habitació del Robert Ackley, un noi pesat que sempre s'està ficant amb ell. No pot dormir i acaba per agafar les maletes i marxar abans d'hora. No abans de cridar en veu alta “sou uns malparits!” a les escales del passadís. La seva sortida és fugir del col·legi i dels companys els quals no suporta.

Va deambulant d'aquí cap allà pel carrer sense destí. S’atura a un bar a prendre unes copes. Més tard s'instal·la a un hotel i sol·licita els serveis d'una prostituta, però acaben pegant-li perquè no paga el preu tres noies (la més maca) per fer alguna cosa amb la seva vida i amb el seu estipulat. Va a un altre “pub” per passar el temps.

Cansat, torna a casa seva per veure la seva germana petita (la Phoebe). Els seus pares no són a casa, i decideix marxar abans que tornin. Opta per anar a casa del seu professor d'anglès, que l’acull durant uns dies. Però mentre dorm es desperta veient com aquell home li acarona la cara; s'espanta de les seves intencions i toca el dos.

Decebut del món i les seves misèries, se’n va a l'escola de la seva germana per deixar-li una nota on comunica que vol marxar sol i lluny de la societat en la qual viu.

La seva germana vol partir amb ell, però Holden no li permet ja que és l’única persona per la qual encara sent afecte i preocupació, després de sentir-se decebut per la societat. La Phoebe el fa canviar d’actitud i li arranca la promesa que no marxarà. L'última escena del llibre és mentre veu a la Phoebe donant voltes a l'atracció dels cavallets. Per primer cop, es sent feliç. La infància és l’únic lloc on encara hi ha innocència i s’ha de protegir, tal com suggereix el títol del llibre. Aquest és una metàfora curiosa. Fa referència a una reflexió que el protagonista fa sobre un poema en el qual apareix un personatge que arran d’un precipici i enmig d’un camp de sègol,vigila tots els fillets que juguen en aquell camp per evitar que caiguin al precipici. Això és el que vol fer el protagonista de la novel·la, vigilar que altres adolescents no caiguin a l’abisme, tal com ha estat a punt de fer-ho ell.

Aquest libre m’ha agradat molt. Crec que l’important no és l'argument, sinó els pensaments del protagonista. Aquest representa la rebel·lia, la decepció de l’adolescent en descobrir la hipocresia del món adult . I aquest tema és intemporal, per la qual cosa, aquesta novel·la segueix tenint èxit. És un llibre dur i provocador que no se n’està de tractar la sexualitat , les drogues... sense prejudicis. Per això va ser un llibre polèmic que va ser molt criticat, però amb el temps s’ha convertit en un dels llibres més llegits dels darrers temps. Més que un llibre per entretenir-se, és un llibre per posar-te en el paper del protagonista i captar un missatge clar: el món adult pot ser dur, frustrant, decebedor, però tot i això, val la pena viure. Això sí, val la pena conservar un poc la innocència i la confiança pròpia del fillet que tots portam a dintre.