Dia 14 de juliol de 2010, un obrer equatorià de 42 anys va perdre la vida en un accident al dic del port de Ciutadella.

Si aquesta no va ser la seva vida, ben podria ser-ho.

Camilo mai no havia vist la mar.

Havia nascut a un poble petit prop de Riobamba, a Equador, fill d’una família senzilla i pobra. Havia crescut junt als seus pares i germans a dalt la muntanya dedicats a l’agricultura i la ramaderia.

Als vint-i-dos anys ja tenia la seva família, una dona i tres fills, però el treball al camp donava per poc. Els diners no bastaven i la duresa de la vida de pagès no era el futur que somniava per als seus fills. Per això, animat per les notícies que arribaven d’immigrants que se n’havien sortit, al cap de quatre mesos Camilo va decidir marxar a Espanya a cercar feina, guanyar diners i poder mantenir la seva família.

Va arribar a Menorca on hi treballava l’únic conegut que tenia, el qual li havia ofert treball a la construcció. Per primer cop va veure la mar, aquella mar blava immensa i sorprenent. Per això, no li va saber greu quan, al cap poc temps d’arribar, el seu amic li va aconseguir feina a la construcció del dic del port de Ciutadella. Cada dia podria contemplar la mar que tant li agradava.

Camilo havia llogat una habitació en un pis compartit amb altres equatorians. Cada dia s’aixecava a les sis del matí per anar a treballar amb bicicleta. A les dues dinava assegut a les roques, mentre observava l’anar i venir de les barques i les ones escumejants que li deixaven aquell regust de salabror a la pell. En aquells moments enyorava la seva família, pensava en com li agradaria que els seus fills també poguessin veure aquest mar algun dia.

Així havien passat tres anys, treballant cada dia de dilluns a dissabte, de sol a sol, d’estiu a hivern, contemplant cada migdia l’espectacle, sempre diferent, de la mar.

Ara ja havia guanyat prou per viatjar altra vegada a Equador a veure la seva enyorada família. Ja els hi havia enviat tots els diners que tenia, només s’havia quedat el necessari per poder viatjar. Si tot anava bé, a final de juliol partiria un mes cap a la seva terra.

Desitjava amb totes les seves forces que aquells dies d’espera passessin ràpid. Com haurien crescut els seus fills! I els seus pares i germans, com s’alegrarien de veure’l!. Fins ara s’havia hagut de conformar amb les escasses telefonades . Estava ocupat amb aquests pensaments quan aquell dia, l’encarregat li manà transportar la càrrega de peltret amb el camió vell que encara no havia emprat mai. Camilo, com sempre, obeí sense remugar, tot i que no estava gaire acostumat a aquella màquina. Estava a pocs metres de la mar quan notà que alguna cosa fallava. De cop, els frens no responien i el camió anava costa avall cap al penyal. Va ser qüestió de pocs segons. Camilo, equatorià, de quaranta-dos anys, sol, resident a Menorca, es va precipitar a la mar. Els seus companys no el van trobar a faltar fins hores més tard.

Camilo no havia vist mai la mar. A Menorca va aprendre a estimar-la. Paradoxalment, aquesta mar es va emportar la seva vida i les esperances d’un futur millor.