A l’estiu, quan tenc més temps, aprofit per aclarir i ordenar coses de casa.

Avui, concretament, m’he decidit a fer una selecció de redaccions i escrits que guard dins l’ordinador. Alguns, amb el pas del temps, perden l’interès del moment o els veus massa els defectes. En canvi, altres em segueixen agradant.

Aquest és un dels més recents i un dels que més m’agraden. Per això he decidit penjar-lo al blog.

JO CONTROLO, ANNA.

Encara ara, quan ja ha passat molt temps i sembla que els records s’ablaneixen ,em costa de creure el que ha succeït. A les nits tanc els ulls i per uns moments imagin que tot és un somni, un mal somni que es desfarà en obrir de nou els ulls ensoldemà matí. Però, malauradament, no és així. Cada matí, des de fa anys, la mateixa frase em colpeja el cervell de forma insistent, reiterativa i feixuga:”Jo controlo, Anna”.

L’amistat és com una capseta de vidre. Petita, transparent, on s’hi guarden tots els pensaments, vivències i amor compartits. Una capseta amb un vidre fi on t’hi reflecteixes, fràgil com els somnis i que intentes que no es ratlli mai.

Un amic és més que una persona, més que una presència física. Un amic no és únicament qui veus, sinó qui sents sempre al teu costat. És aquell que un dia trobes pel camí i amb qui compasses lentament el pas. Aquell que guardes gelós a la teva capseta de vidre, que esdevé aleshores un joc de dos miralls.

Sí, era la meva millor amiga. Una persona meravellosa amb un cor immens i un cap clar, ple de respostes i consells. Potser era una mica estranya i reservada als ulls de l’altra gent, però honesta, sincera i lleial com ningú. Era ella qui just mirar-me em treia un somriure, qui m’abraçava tendrament per qualsevol motiu, qui m'eixugava les llàgrimes de feblesa, qui m'agraïa la simple existència. Era ella que pintava de colors els meus dies grisos, em divertia i em feia assaborir la vida com un regal. -“Un dia sense somriure, és un dia perdut”- em repetia sovint mentre em feia l'ullet.

Juntes havíem descobert que l’amistat s’ha de construir i que la confiança no se’ns dóna gratuïtament ni debades. Ens havia costat, prou ho sabem les dues, de bastir la nostra relació ferma i segura, però ho havíem aconseguit. Érem ben diferents l’una de l’altra i a vegades els nostres caràcters oposats ens jugaven males passades, però juntes havíem après que les vertaderes amistats creixen a pesar de les distàncies i els obstacles. Juntes anàvem construint la nostra capseta de vidre i pensàvem que res ni ningú no la trencaria mai.

Aquell vespre havia de ser fascinant, un vespre boig, màgic. Havíem acabat el curs i els nostres cossos joves es delien per fruir de la nit i de l’estiu que es presentava al davant ple de prometences. La festa s’havia allargat molt i ja no duia el compte de les cerveses que havia pres. Era tan fàcil deixar-se endur per la música, per la beguda, per la gent!

Quan n’Anna em va cridar per partir eren les sis i mitja del matí, tenia quinze trucades perdudes de la mare, les pupil·les dilatades i una gran quantitat d'alcohol a les venes. Vaig fer-li cas i vaig agafar les claus de la moto.

Entre crits n'Anna em va aturar i per uns instants em va fer reflexionar sobre la conveniència de deixar la moto i tornar a peu. Evidentment el meu cap no controlava i els meus pensaments eren un garbuix d’imatges embullades i inconnexes. Tanmateix, només vaig amollar-li un “No et preocupis, jo controlo, Anna” de manera inconscient.

No recordo res més. Tot va passar tant ràpid ! Només guard una imatge fixa a la meva retina: un cotxe al davant meu, la moto esclafada i una noia de vestit blau fosc estirada al terra sense moure’s. De cop vaig tornar al món real, però era massa tard. La noia que jeia enmig d’una bassa de sang era l’Anna, la meva estimada Anna!.

Vaig caure al terra sense forces, incapaç de reaccionar. Llavors va arribar l’ambulància, però no hi havia res a fer. Havia mort a l’acte a conseqüència d’un cop brutal al cap en sortir llançada de la moto.

No sé quant de temps vaig romandre allà al terra incapaç de parlar, incapaç de pensar. Només desitjava una sola cosa, desesperadament: retenir l’ Anna dins la nostra capseta de vidre que s’acabava d’esmicolar com els fragments de mirall de la moto espargits pel terra en mil bocins. Amb qui em reconeixeria d’ara en endavant? Qui m’ajudaria a suportar el sentiment de culpa cada cop que algú, burleta, i picant l’ullet, em digués que la vida era un regal?

“No passis pena, que jo controlo, Anna” aquestes van ser les darreres paraules que li vaig dir. Paraules senzilles, confiades que ella no va gosar contradir.

Evidentment, no controlava.